ÉS MERAVELLÓS COM SE SUCCEÏXEN ELS EFECTES DE LES NOSTRES ACCIONS (Beige, 2015)

—Bon dia senyor mestre— va dir.
Els nens van emmudir de cop, aquell sobtat silenci com a preparació a les seves paraules va semblar agradar al mestre.
—Mira el castell?— va preguntar amb més amabilitat de la que K havia esperat, per amb un to com si no aproves el que K feia.
—Si —digué K— sóc foraster, ahir per la nit vaig arribar a aquest indret.
—No li agrada el castell?— va preguntar ràpidament el mestre.
—Com diu?— respongué K una mica confús i repetint la resposta d’una forma més suau:
—Que si no m’agrada el castell? Per que se suposa que no m’hauria d’agradar?
—A cap foraster li agrada— digué el mestre.

El castell, Franz Kafka

El castell Kafka poc després de la seva construcció, circa1968. Fotografia de l'arxiu documental del Taller d'Arquitectura.

El castell Kafka poc després de la seva construcció, circa1968. Fotografia de l’arxiu documental del Taller d’Arquitectura.

És meravellós com es succeeïxen els efectes de les nostres accions fins els seu desenllaços, fins i tot quan són desastrosos. A través de les nostres accions introduïm diferències en un estat de les coses; eventualitats a través de les quals es demarca un estat de coses en detriment d’un altre. Les accions intervenen en eventualitats complexes: les situacions, xarxes d’agents humans i no-humans. Els efectes de la introducció de diferències no són fàcilment controlables; entre allò esperat i el que finalment succeeix hi ha un espai utòpic: allò incontrolable. L’incontrolable obre les portes de lo possible, que de vegades se’ns presenta com inabastable i que sovint no som capaces d’imaginar. L’incontrolable és la diferència entre l’expectativa, —el futur projectat— i la realitat, —el present —. Els efectes, també aquells incalculables, formen part de les situacions i de les coses. La nostra capacitat d’imaginar el futur resta, de fet, intervinguda per la nostra incapacitat de controlar allò incontrolable. Les expectatives es projecten sempre a partir del passat, l’únic referent fiable al nostre voltant, i mentre el passat condiciona el nostre futur, les nostres projeccions de futur afecten el present. Com quan, per exemple, intentem reduir els efectes d’allò incontrolable.1

Sovint es tracta els objectes com elements passius on allò social es reflectit. Els objectes són, segons aquesta visió, capaços d’explicar-nos el nostre moment com si en el seus trets poguéssim veure continguts els efectes d’algunes accions humanes. Cap però, la possibilitat de tenir en compte els objectes com a realitats sociològiques, com agents que participen d’allò social més enllà de la seva relació instrumental amb els éssers humans. Segons aquesta perspectiva els objectes són actants, és a dir, tenen capacitat d’agència, d’introduir diferències en situacions. Els objectes són doncs, una part constituent de les relacions socials i una de les formes a través de les quals allò humà adquireix la seva realitat. Tal vegada podríem descriure allò humà a partir dels objectes; pensar el social a partir d’ells, tenint en compte que els objectes creen el social.2

2. Els canvis històrics en el color de la façana del Castell Kafka, no són el reflex d’una societat. Si són reveladors dels processos culturals de la nostra historia és perquè, de fet, el Castell Kafka amb els seus canvis de color, és la societat i els seus canvis.

Estat actual de l'edifici. Fotografia: Màrius Nuñez, 2014.

Estat actual de l’edifici. Fotografia: Màrius Nuñez, 2014.

1. Per alguns arquitectes i dissenyadors la seva tasca se centra en reduir allò incontrolable, en controlar la contingència. Especialment en la planificació d’allò anomenat espai públic és fàcil observar l’esforç per reduir les possibilitats no previstes que són considerades negatives per la seva capacitat d’atemptar contra l’ordre. L’agència dels objectes resta, però, fora del control dels seus projectors. L’incontrolable, és inherent a l’acció. L’acció es formula per repetició i és sempre introductora de diferència. La deriva no és per tant només un efecte històric sobre els objectes sinó que és la pròpia naturalesa de l’objecte. El Castell Kafka no és un punt, és un vector espiral que travessa la història i que suposa transformacions on causes i efectes es barregen. Existeix una co-creació entre el castell i el seu entorn; el castell és en realitat un conjunt d’associacions efímeres entre objectes i humans. El castell crea societat i la societat crea el castell.

És meravellós com se succeeixen els efectes de les nostres accions fins els seus desenllaços. La mare guardava aquell pot de maquillatge dins d’una caixa, dins d’un estoig, dins de l’armari del bany gran. Sovint, jo re-buscava als armaris per trobar coses estranyes, per fer-les servir en alguna construcció o, si eren fluides, líquides o en pols, mesclar-les i deixar que s’endurissin. El pot de maquillatge estava ple d’una substància en pols endurida. Al tocar-la els dits se’m tenyien. L’aigua s’acumulava sobre la superfície en perfectes gotes esfèriques. Però el que més m’agradava d’aquella substància era el seu color, un color indefinible amb el meu vocabulari d’aleshores. Inert, plàcid, erm —més que el blanc —, insípid i alhora apetitós, i tan agradable i plaent com la pell. Quan hi vaig clavar el mànec del raspall de dents la superfície es va trencar en centenars de partícules. Iniciat el desastre, la millor opció era tancar el pot, deixar-lo a la caixa, dintre l’estoig, tancar l’armari i sortir del bany, tacant la porta una mica amb els dits.

Entre els pins, el color del castell destaca com no ho feia el seu color original. A la ciutat en canvi, es confonen les tonalitats terrenques i rosenques que semblen haver proliferat ens els darrers anys. La fascinació que em causava el beige d’aquell maquillatge de la meva mare ja no la generen els murs que m’envolten quan passejo. Divago per les possibles explicacions d’aquesta proliferació.

Fotograma de la pel·lícula ¡Vivan los novios! de 1970, dirigida per Luís García Berlanga y protagonitzada per José Luís López Vázquez. Documentació: Guillem Celada, Redenou.

Fotograma de la pel·lícula ¡Vivan los novios! de 1970, dirigida per Luís García Berlanga y protagonitzada per José Luís López Vázquez. Documentació: Guillem Celada, Redenou.

El passat. Tot i l’esforç polític per controlar allò anomenat espai públic, que ha acabat derivant gairebé en una realitat mistificada, la ciutat viu en una evolució orgànica contínua. A pesar del control urbanístic, els elements arquitectònics no deixen de ser re-formulats i modificats. Una de les actituds constructives més habituals és la projecció, sobre la realitat sovint grisa, dels passats mítics que formen part dels repertoris de la cultura popular local. Les manifestacions arquitectòniques pensades pels ciutadans al marge de les polítiques públiques o del criteri estètic de l’esfera professional, tendeixen a incorporar formalment elements propis dels castells medievals, els palaus arabescos, les casses de pagès o a les construccions d’un passat rural indeterminat. El Castell Kafka és per fi un castell de pedra.

La natura. Els colors de la terra son, en el nostre context geològic, on hi predominen els components calcaris, marronosos, groguencs i rogencs. Els colors de la terra connecten amb aquest passat idíl·lic que tal vegada mai va existir, el passat beige de les construccions fetes amb la pedra local i la voluntat d’escapar de la sofisticació imposada de la vida moderna representada arquitectònicament en el urbanisme i les formes contemporànies d’edificació i de ciutat. La calidesa natural del tons marrons contra el gris formigó del racionalisme de moda en el urbanisme de les ciutats modernes.

El seny. El beige és el no-color, el color impersonal, neutre i ambivalent. En contrast amb els llampants colors d’altres èpoques i d’altre llocs, els marronosos colors d’aquestes formes arquitectòniques passen desapercebuts. La normalitat és una forma d’aparició en un espai comú en el que se’ns espera sense grans estridències. L’espai públic és construeix en la nostra contemporaneïtat com un espai desconflictuat, les pràctiques i formes de dissens o que fan visibles es problemàtiques sistèmiques hi són vetades. En aquest sentit podríem considerar el beige el color d’una forma de cultura prominent de la nostra època, aquella que es reforça en el consens i en la normalitat. Amb la seva nova aparença el castell ha deixat de ser la proposta d’un arquitecte transgressor i la seva voluntat experimental, entesa ara gairebé com una provocació.

És meravellós com se succeeixen els efectes de les nostres accions fins els seus desenllaços. El Castell Kafka era un exercici d’experimentació sofisticat i extravagant, en un moment en que l’extravagància i la sofisticació eren reconegudes com a modernitat. Un temps en que la producció cultural vivia sumida en un estat de latència pel control ferri a la que se la sotmetia i que alhora era capaç de trobar escletxes a través de les que escapar. Podem imaginar com intervenia la seva singularitat, la seva materialitat o la seva distribució en la vida d’aquells qui l’habitaven. Com van possibilitar i condicionar el seu color, les seves finestres, els desnivell de la seva estructura a les formes de relació que hi tenien lloc. Ara el castell té l’aspecte d’un conjunt històric dalt d’una muntanya, entre uns pins però segueix sent les vides dels qui l’habiten. Les capes de pintura, parets de pladur, plaques de guix i estructures d’alumini poc a poc han desdibuixat la voluntat de l’arquitecte, la força de les lleis, la fermesa de les terres, la mà dels paletes. El castell s’ha fet de les seves societats i l’origen del castell s’ha cobert i mesclat d’estrats, les restes dels efectes de constants agències.

Text publicat originalment a Beige una publicació d’Adolfo Press a partir del treball d’investigació de Guillem Celada diseñada per Fernando Galende.

Compartir a Facebook, Twitter, Tumblr.