TRES ACTES SOBRE LA LEGALITAT I LA JUSTÍCIA (Legalitat, 2014)

1.

El regidor encén els ànims del públic, una mica sufocat, cansat després de dues hores de discussions acalorades. La cridòria dels contertulians genera un ambient aclaparador que el conductor del programa intenta apaivagar vagament. Les postures han quedat clares ja fa molt. Tot i l’aparent enfrontament, els contrincants semblen estar, en ocasions, sorprenentment d’acord. El què aquest senyor hauria de saber – diu el tertulià referint-se al vídeo que acaben de punxar als monitors de l’estudi – és que vivim en un Estat de Dret i devem sotmetiment a les regles d’aquest. Per desgràcia per a gent com ell, no poden fer el que els vingui en gana, per més favorable que els sembli. No tot val. Per més que els sembli que el que volen és molt just. I podria arribar a coincidir amb ells en què moltes de les coses que exigeixen ho són, però hi ha unes lleis i s’han de complir. Si volen millorar certes qüestions o donar respostes a certes demandes hauran de complir amb la llei o rebre el seu càstig. Les regles son comuns a tots i estan registrades a la constitució.

Fotografia: Felipe de Leonardo

Fotografia: Felipe de Leonardo

2.

Rodri Gamer Fa 16 hores
Putos Camperos si no sabéis jugar no juguéis tramposos! Siempre igual
FrancisRex Fa 14 hores
Gormex89 toda la partida escondido, tres muertos y gana su equipo. Si todos jugaran así aburrimiento. Hay que saber jugar. Putos noobs y camperos argh!!!
Daniela Fer Fa 14 hores
Dónde pone que no se pueda campear? Si campeando gana es que es más listo que los otros… que campeen ellos también!
Lee Everett Fa 13 hores
Daniel Fer Si todos campearan sería una mierda aburrida. Y además no es justo, es trampa.
PablorcaXx Fa 13 hores
A ver si se puede hacer se puede hacer yo no he visto ninguna norma del juego no es hacer trampas ni utilizar trucos si juegas es pa ganar no??!

Fotografia: Felipe de Leonardo

Fotografia: Felipe de Leonardo

3.

Quan l’Anna, de petita, pintava dibuixos a l’escola mai se sortia de la línia. La seva precisió, i delicadesa eren molt valorades per la seva professora. L’Anna tenia cura i era obedient; era el que s’esperava d’una nena com ella. L’Anna no s’embrutava pràcticament mai, i només cridava, de nervis, alguna vegada de colònies divertida per les bromes de les seves companyes, amb les galtes vermelles. L’Anna era molt bona nena. Ara ja fa quatre anys que estudia a la universitat, i l’Anna se n’ha sabut sortir prou bé. De fet, ningú hauria notat que n’estava farta. Penso en l’Anna i en la seva decisió. Ha decidit complicar-se la vida, embolicar-se en aquest projecte estrany. Ara vol pintar fora de la línia. Amb tot el que podries haver fet – li diuen – has decidit, de cop i volta, fer el que et dona la gana. I ho pagaràs, deuen pensar. Tot i el patiment, els discursets i les bronques; tot i la nota (la materialització numèrica del seu fracàs como a bona nena), l’Anna m’explica contenta el seu periple. S’ha adonat que decidir fer el que vols quan pots, molesta, i no està gaire ben vist. Asseguts a la barana de ferro, a la porta del centre d’art, ens preguntem que és el que fa inamovibles les seves normes, que no estan escrites enlloc més que dins dels seus cossos, que s’han filtrat pels seus ulls, les seves orelles i els seus porus després de molts anys d’exposició i que ara projecten sobre nosaltres quan, com l’Anna, intentem fer el que ens sembla millor.

Originalment publicat a Legalitat un fanzine de Felipe de Leonardo i Meritxell Muriel.

Compartir a Facebook, Twitter, Tumblr.