EL DISSENY DEL FER (2013)

Sobre els passos, els punts i el caminar

A una aula de projectes d’una escola de disseny qualsevol el professor explica l’activitat de curs. Els 
alumnes, constituïts els grups, comencen a
organitzar-se per fer el treball. La primera comanda per
 part del professor és que pensin el concepte del projecte. El grup comença a discutir idees, primer totalment perduts, sense mapa. Apunten les propostes de tots plegats a
 un full. De mica en mica van acotant àmbits d’acció comuns, es generen certes complicitats i
 també certes contradiccions i diferències. Algú bromeja sobre un projecte impossible, una idea
 boja que els altres amplien i que connecten amb una altra de les idees anteriors. Quan la idea 
comença a agafar forma pensen com la podrien realitzar mitjançant passos que els semblen 
indispensables. Comencen a imaginar colors i formes i connexions, implicacions i justificacions.
 Un recorda la frase que va sentir un dia dir a un filòsof, potser un poema, una escena d’una pel·lícula i la 
portada d’una revista, el punt d’un jersei o la perfomance aquella rara d’aquell dia. Atrapats en tots
 aquests pensaments sembla que obliden el concepte que el professor els demanava. Però sota l’aparença de núvol o de forat de cuc d’aquella llista mental col·lectiva de mil coses i mil 
connexions fa el concepte.

Accionar

Una tarda de 1966 els Diggers, van anunciar una de les seves
accions teatrals a un parc de San Francisco. Aquesta vegada, però, el desenvolupament dels esdeveniments era una mica 
diferent de l’habitual: la policia, informada de l’acció, va comunicar als membres del col·lectiu que 
si actuaven, serien detinguts. A la tarda, al parc, sota l’atenta mirada de la policia, un dels
 membres del grup va recitar la frase que donaria inici a la seva actuació: “amb tots vostès: una
 detenció”.

Compartir

“Ciencia e industria, saber y aplicación, descubrimiento y realización práctica que conduce a
nuevas invenciones, trabajo cerebral y trabajo manual, idea y labor de los brazos; todo se
enlaza. Cada descubrimiento, cada progreso, cada aumento de la riqueza de la humanidad,
tiene su origen en el conjunto del trabajo manual y cerebral, pasado y presente. Entonces,
¿qué derecho asiste a nadie para apropiarse la menor partícula de ese inmenso todo y decir: 
¿esto es mío y no vuestro?”

Piotr Kropotkin. La conquista del pan. 1892

La representació com a traïció.

Imatges de la restauració de Jujol i Gaudí a la Catedral de Palma. Fotografies de l'arxiu de l'ETSAB. Publicat a La Vanguardia el 17 de desembre de 1971.

Fotografies de l’arxiu de l’ETSAB. La Vanguardia, 17 de desembre de 1971.

“Jujol llegó a Mallorca con todo el ímpetu y el entusiasmo de su juventud. Hay una anécdota 
contada por Pencas muy ilustrativa. Jujol, que tenía la obsesión del dibujo, entró un día en la 
catedral de Palma y viendo el agua bendita en el fondo de la gran pila de mármol no se le 
ocurrió otra cosa que sacar un lápiz tinta y, mojando en el agua bendita, llenar toda la taza, de 
curvas y volutas de color morado. A poco, entraron los canónigos para el rezo y se fueron 
santiguando, quedando todos ellos con una señal morada en la frente. El escándalo fue
 mayúsculo.”

Joan Bassegoda. “La obra de restauración de Gaudi y Jujol en la Catedral de Palma de Mallorca”
La Vanguardia, 17 de desembre de 1971

Quan el canonge de la Seu Mallorquina, el bisbe Mateu Roger Capllonch va entrar a la nau de la
catedral, Jujol, absort en la seva obra, no el va sentir arribar. Des de lluny Gaudí observava 
l’espectacle gairebé místic del jove arquitecte. Al principi el bisbe no va entendre exactament que succeïa, però ben aviat es va
 adonar de la gravetat del que presenciava: Jujol llançava un drap xop de pintura blanca contra 
la paret de la catedral davant la mirada fascinada de Gaudi. Al ser aturat
 i interrogat pel mossèn Jujol va respondre que el seu no era un acte blasfèmia. Al contrari, el seu era un acte de fe. La seva pintura no havia d’assemblar-se a l’Esperit Sant, no havia de representar-lo. El que el mossèn veia no era la seva pintura, no havia estat ell. Jujol havia estat posseït i la seva obra era de l’Esperit Sant.

Aquest text parteix de l’article “On és el meu cos? i el disseny del fer” publicat al número 193 de la revista Quadern i del text “Hacia una cultura de la
prefiguración (sin manifiestos)”. Es planteja com un dispositiu crític obert entorn als
 marges de possibilitat de pensar una sèrie d’eïnes metodològiques per dissenyar basades en els estudis de la performativitat.

Compartir a Facebook, Twitter, Tumblr.